Estiu, verano, summer, sommer, d'été, estate. JA! No aguantava més, com podia tardar tantíssim en arribar? In my old times...això no pasava! Pff...Tots els estius havien sigut genials; viatges, piscina, platja, tios bons, però el que més m'agradava, què dic agradar, encantar i adorar! Era anar a Andorra, a casa de la iaia. Un poblet a la muntanya massa tranquil. Potser només vivien 14 habitants però, entre els 14 habitants estava ell. Desitjava anar-hi per només veure'l. El seu preciós somriure, els seus bonics ulls blaus, el seu cabell castany tipu "Justin Bieber" i sobretot, els seus llargs, romàntics i delicats petons. "D'aquí 2 mesos, ja falta menys, Clàudia" deia la meva conciència mentres tatxava al calendari el dia 1 de juny. Em vaig vestir amb la primera cosa que vaig trobar a l'armari i cap a l'Insti.
-Preciosa, què ja has deixat al teu novio per estar amb mi?- em va dir una veu conegudíssima tan sols entrar per l'insti.
-Isaac, ja t'he dit que només sortirè amb tu quan les vaques volin, ho has entès?- després de dir-li, vaig començar a còrrer.- Adèu, que faig tard!
RIIIIIIIIIIIIIIIIING, el timbre de l'escola acabava de sonar quan la Clàudia ja estava a la porta de la classe, sempre tard, quina costum! Minuts després va entrar l'Isaac, fet una fiera. Segur que estava enfadat per la meva resposta. Tres anys penjat de mi, pobre noi! Vaig deixar la motxilla a terra, al costat de la meva cadira, em vaig aseure i vaig agafar el llibre de Mates. A qui se li ocurreix posar Mates a la primera hora? Això és de bojos. Quan van finalitzar les primeres classes, la Sara, la meva millor amiga, va venir correns cap a mi.
-Tia, tia, qe fort el qe em va pasar l'altre dia, no t'ho pots ni imaginar, és tan fort...- va dir ella amb tota la seva il·lusió.
-Et vas trobar l'Àlex Monner, veritat?- La Sara i l'Àlex, l'Àlex i la Sara, que sí és molt guapo, que si el vaig veure a Polseres Vermelles, qué li han dit qué en persona és encara més guapo. Farta de l'Àlex estic ja! Que no hi ha més tios en el món?
-No tonta, si l'hagués vist, estaria a un hospital i no pas aquí! El que t'anava a dir és que, ahir l'Isaac em va parlar, va ser tan romàntic. Aveure t'explico, estava al centre comercial...
Em vaig perdre en els meus pensaments. La Sara tenia molta sort. Podia veure a la persona que li agrada sempre. Jo en canvi, no. Quina enveja em donava alguns cops...
-...Què m'estas escoltant?- va dir ella, amb la seva cara mig enfadada, mig emocionada.
-Sí, sí, què deies?- ella va donar mitja volta i s'en va anar. S'havia enfadat.- Sara espera't!- Sempre igual, sempre discutin, sempre barallades. Ella m'escoltava a tot els problemes què tenia, les meves ratllades monumentals per ell. M'odiava a mi mateixa, i vaig començar a plorar allà davant de tothom. Ningú va venir-me a consolar, em veien plorar i reien, com si plorar fos la cosa més rara del món!? Clar, en un Insti privat, si. Tots tan nens mimats... Qué si volen algo només trucar als seus pares i ja ho tenen. Quina bogeria, això no és viure la vida!
-Tia, tia, qe fort el qe em va pasar l'altre dia, no t'ho pots ni imaginar, és tan fort...- va dir ella amb tota la seva il·lusió.
-Et vas trobar l'Àlex Monner, veritat?- La Sara i l'Àlex, l'Àlex i la Sara, que sí és molt guapo, que si el vaig veure a Polseres Vermelles, qué li han dit qué en persona és encara més guapo. Farta de l'Àlex estic ja! Que no hi ha més tios en el món?
-No tonta, si l'hagués vist, estaria a un hospital i no pas aquí! El que t'anava a dir és que, ahir l'Isaac em va parlar, va ser tan romàntic. Aveure t'explico, estava al centre comercial...
Em vaig perdre en els meus pensaments. La Sara tenia molta sort. Podia veure a la persona que li agrada sempre. Jo en canvi, no. Quina enveja em donava alguns cops...
-...Què m'estas escoltant?- va dir ella, amb la seva cara mig enfadada, mig emocionada.
-Sí, sí, què deies?- ella va donar mitja volta i s'en va anar. S'havia enfadat.- Sara espera't!- Sempre igual, sempre discutin, sempre barallades. Ella m'escoltava a tot els problemes què tenia, les meves ratllades monumentals per ell. M'odiava a mi mateixa, i vaig començar a plorar allà davant de tothom. Ningú va venir-me a consolar, em veien plorar i reien, com si plorar fos la cosa més rara del món!? Clar, en un Insti privat, si. Tots tan nens mimats... Qué si volen algo només trucar als seus pares i ja ho tenen. Quina bogeria, això no és viure la vida!
0 somnis: