2 de juny; la Sara enfadada amb mi, ell no em contestava a cap missatge i jo, sola, abandonada, trista i sense forçes per continuar la meva penosa vida. L'única cosa que només em podia animar, era ell. Comprenia perfectament com és sentia l'Isaac, sí, sí l'Isaac. Ell estava penjat de mi, igual que jo per en Víctor. És semblaven tan els dos..., i em donava tanta pena l'Isaac...No podia ser, m'estarè enamorant de l'Isaac? No, no i no! Clàudia, et treus aquesta idea del cap? Gràcies! Pff... Però...tenia una estranya sensació. Aquesta sensació que tens quan penses que, tot s'ha acabat. Goodbye Love! Vaig trucar al meu cosí, en Jaume. No s'el podia descriure de cap forma, era tan perfecte...
-Si? Clàudia ets tu?- Va dir ell.
-Siiiii, sóc jo. Què no et guardes els números de télefon? Hahahaha.- Vam començar a riure els dos, perquè? Ni idea, però per primer cop en el dia havia rigut.
- Bé...I què volies?- Li vaig explicar tot. La Sara, en Víctor, l'Isaac, tot.
- Primer, ves a veure a la Sara. I en Víctor...espera't, tingues paciencia, segur que no et pot contestar.- Tot seguit, li vaig donar les gràcies i vaig penjar el télefon. Ai el meu cosí, quanta raó tenia, no m'estranya, siguent familiar meu... Cap a casa de la Sara, no? Pff... No aguantava més, la tenia què recuperar...
Em va obrir la seva mare. Una dona simpatiquíssima, amable i molt carinyosa. Totalment diferent a la Sara, que era romàntica, pel·liculera i alguns cops una mica borde però, era fantàstica.
-Entra, Clàudia. Ai, no sé que li passa a la Sara, ahir quan va venir de l'escola, és va tancar a la seva habitació i va començar a plorar, pobre floreta meva, segur que té problemes d'amor, normal a aquestes edats, no?- Vaig somriure, si sabés tot la seva mare...- Està a l'habitació, a veure si t'explica algo.
-Gràcies!- Mentres pujava les escales, em preguntava: Què li podia dir per disculpar-me? "Ho sento, em perdones? " Massa infantil, no? "Pff...No sé que em va passar ahir, tenia mal dia...ja saps, per ell." Ui no, s'enfadaria encara més...I si...
- Què fas tu aquí!?- va cridar la Sara. Ens vam mirar les dues, i pocs segons després, estavem abraçades. És el qe té una bona i veritable amistat.
- Em tens que explicar una coseta, no?- li vaig dir mentres la deixava d'abraçar. Ens vam aseure al seu llit i em va començar a explicar tot.
- Sí, sí, es que és tan fort. Mira estava al Centre, em ve i...
Un altre cop sense escoltar-la, però que em passava!? Això no era pas normal... Estava tan obsesionada d'en Víctor?...Vaig començar a plorar.
-...Clàudia! Què tampoc és per plorar!- Em va dir ella. Li vaig explicar tot, les meves inseguretats, aquesta desconfiança sobtada...PIIIIIIIIIP! Un missatge! Era d'en Víctor!
Necessitem parlar, és molt important.
Truca'm quan vegis el missatge;)
Necessitava parlar? De qué!? Les forçes em van començar a fallar and when I realized, em vaig desmaiar...
0 somnis: