Capítol 7- La sinceritat va per davant.

-La veritat Sara... ÉS QUE PENSO EL MATEIX QUE CLÀUDIA!- Va cridar Isaac. S'estava declarant a la Sara?- Mira'm als ulls, i diga'm que em vols, que t'agrado, que em desitges, TOT SARA, TOT...!- Ella segur que estava en els núvols, De vegades que hauria somiat aquest moment. Però mai s'hagués esperat, que a casa meva i en el meu sofà, li hagués declarat tot. Però...l'Isaac no anava per mi? No pot ser que m'hagués oblidat tant ràpid.

 - Crec que nosaltres sobrem, veritat Clàudia?- Em va dir en Víctor amb un somriure una mica pervertit. Vaig pensar el mateix que ell, li vaig agafar de la mà i el vaig dur cap a la meva habitació inconscientment. Em vaig estirar en el llit i vaig tancar els ulls. Ell va aprofitar per a estirar-se al meu costat.

- Love...- Hem va dir mirant-m'he.- L'Isaac no ha mort, i t'enrecordes de...?

-Sí, m'enrecordo perfectament, però, videta, que, ara, avui...No. No estic preparada crec. Tinc 17 anys, d'aquí de quince dies en faig 18, però... sóc menor d'edat encara, i si...hem quedo embarassada? 

-15 dies? Clàudia, et recordo, que no em quedo sempre, he de marxar a Andorra. 

-Sento que em pressiones, i jo, enserio, i si ho fem i després ens barallem? 

-No puc barallar-me amb tu. Ets la meva vida. I no et pressiono, no et pressionarè més. Clàudia, jo...et vull massa. I estic completament enamorat de tu, cada moviment que fas, em tornes boig.- Em vaig mossegar el llavi.- Ets tant perfecta quan et mossegues el llavi.- Em va acariciar la galta. Em vaig apropar a ell. Els nostres llavis es varen fregar. Li vaig donar un petó que demostrava tots els meus sentiments envers ell. No em volia distanciar mai més d'ell, ho havia passat tant malament sense veure'l durant més de 6 mesos...

-Jo també et vull, que dic que et vull? Et necessito!- Li vaig dir. En Victor, va somriure, em va mossegar el llavi i em va donar un petó en el front. Em vaig posar damunt seu i li vaig seguir el mateix rollo. Ell va aprofitar que estava asobre seu, per a començar a treure'm la samarreta. No, avui no!

- Para, para! No, Víctor, no! 

-Bff, és que no puc suportar veure't i no poder-te fer res...-Va dir ell posant-me "morritos" com un nen petit quan et demana un paquet de cromos. 

-Ho sé amor, saps que jo tampoc però, avui no és el moment. Una cosa...avui dorms en el meu llit, no?- Li vaig dedicar el meu millor somriure acompanyada d'un bonic dolç i delicat petó. 

-Això ni es pregunta, baby!- Ens vam començar a besar sense parar. Él necessitaba tant...! Però com sempre, algú va obrir la porta. Sara déu meu! Sempre molestant-nos! 

-Em....Clàudia?- Em va dir avergonyida.- El meu nen i jo, ja ens anem, si? t'estimo, i et dec un gran favor! I per cert, no feu res que després us podreu penedir!- En Víctor i jo, ens vam començar a riure.

 -Sembles la meva mare-Vam dir ell i jo alhora. La Sara, va tancar la porta i per la finestra vam veure com s'anava, agafada de la mà amb l'Isaac. Està demostrat, que els somnis es compleixen. Sí, es compleixen. Vaig mirar a en Víctor i em vaig mossegar el llavi. Li vaig veure la seva perfecta musculatura, grrr, increible, La perfecta perfecció. Mmm...es pot desitjar ha algú tant com jo? Ho dubto.