Recolzada a l'espatlla d'en Víctor, amb un gran nus a la panxa i un buit en la meva vida. Així és com em vaig sentir en aquell moment. Els meus pensaments m'envaeïxen; tots els meus records desaprofitats, les meves grans i absurdes contestacions, l'Isaac segur que no tindria un bonic record de mi...Havia estat tan ximple. Ni em coneixia. Jo mai havia estat així. L'Isaac havia mort, maleïda moto...Sempre l'havia vist amb la moto, era com part de la seva vida. De cops que havia muntat en ella... La Sara estava al nostre costat, estava bloquejada, mirant a un lloc sense órbita, encara no s'ho creia. Segur que pensaria que era un somni, un malson. Demà s'aixecaria i diria, no pot ser, això no ha pogut passar i trencaria a plorar.
-Ens hem d'anar.- va dir en Víctor.- Són més de les nou.- La Sara va començar a plorar, estava fatal.
-És que...Jo...No...No el puc abandonar.- Va dir ella. Entre plor i plor.
-Sara...Crec que en Víctor té raó. Hem de descansar, demà és l'últim dia de classe. Et véns a dormir a casa?
-No, millor no. És millor que gaudiu un xic, abans de que no us torneu a veure.- Va dir la Sara. Tenia raó, teníem uns quants dies per a estar sols, i encara no els havíem aprofitat.
-Val, si vols alguna cosa, em truques, entès?- En Víctor em va mirar. Semblava que em volia dir alguna cosa. Que li passava?
-Sí,si...Jo m'en vaig. Fins demà...- Els tres vam marxar de l'hospital. Vam acompanyar a la Sara a casa seva i per fi ens vam quedar sols.
-Víctor...que et passa?- Li vaig dir mirant-lo als seus bonics ulls blaus.
-Em...saps que em passa? Ho vols saber?- Va dir-me. Va abaixar el cap. Per què l'abaixava? Per què ho feia?
-Sí, siusplau. Ets el meu xicot!- Que bonic sonava això...!- Com vols que no ho vulgui saber? Si ets la persona que més estimo en aquest puto planeta?
-Pff...Clàudia, jo...Vull fer-t'he meva, solament meva!- Em vaig quedar sense paraules. Volia fer-me seva? Donar un pas a la nostre relació?
-Víctor jo...
-No siusplau, no em facis això joder! Perquè no vols?- Es va posar a plorar. Wow, l'havia fet plorar? M'estimava, m'estimava més que mai, es la meva perfecció en noi. El meu príncep blau, l'amor de la meva vida. M'encantaria que em fes tota seva.
-M'encantaria. Però ara no. Avui no. L'Isaac ha mort, no em semblaria just. A més, crec que ha de ser molt especial aquesta nit, veritat?
-T'estimo, ets increiblement enorme. Nosaltres sempre, però sempre.
-Gràcies.- Els meus ulls s'omplien de llàgrimes. Vaig mirar al cel, milions d'estrelles s'il·luminaven damunt nostre. Que bonic era tot, la meva vida, els seus somnis, i les ganes de que em faci seva...:$
-Víctor...que et passa?- Li vaig dir mirant-lo als seus bonics ulls blaus.
-Em...saps que em passa? Ho vols saber?- Va dir-me. Va abaixar el cap. Per què l'abaixava? Per què ho feia?
-Sí, siusplau. Ets el meu xicot!- Que bonic sonava això...!- Com vols que no ho vulgui saber? Si ets la persona que més estimo en aquest puto planeta?
-Pff...Clàudia, jo...Vull fer-t'he meva, solament meva!- Em vaig quedar sense paraules. Volia fer-me seva? Donar un pas a la nostre relació?
-Víctor jo...
-No siusplau, no em facis això joder! Perquè no vols?- Es va posar a plorar. Wow, l'havia fet plorar? M'estimava, m'estimava més que mai, es la meva perfecció en noi. El meu príncep blau, l'amor de la meva vida. M'encantaria que em fes tota seva.
-M'encantaria. Però ara no. Avui no. L'Isaac ha mort, no em semblaria just. A més, crec que ha de ser molt especial aquesta nit, veritat?
-T'estimo, ets increiblement enorme. Nosaltres sempre, però sempre.
-Gràcies.- Els meus ulls s'omplien de llàgrimes. Vaig mirar al cel, milions d'estrelles s'il·luminaven damunt nostre. Que bonic era tot, la meva vida, els seus somnis, i les ganes de que em faci seva...:$
0 somnis: