-La veritat Sara... ÉS QUE PENSO EL MATEIX QUE CLÀUDIA!- Va cridar Isaac. S'estava declarant a la Sara?- Mira'm als ulls, i diga'm que em vols, que t'agrado, que em desitges, TOT SARA, TOT...!- Ella segur que estava en els núvols, De vegades que hauria somiat aquest moment. Però mai s'hagués esperat, que a casa meva i en el meu sofà, li hagués declarat tot. Però...l'Isaac no anava per mi? No pot ser que m'hagués oblidat tant ràpid.

 - Crec que nosaltres sobrem, veritat Clàudia?- Em va dir en Víctor amb un somriure una mica pervertit. Vaig pensar el mateix que ell, li vaig agafar de la mà i el vaig dur cap a la meva habitació inconscientment. Em vaig estirar en el llit i vaig tancar els ulls. Ell va aprofitar per a estirar-se al meu costat.

- Love...- Hem va dir mirant-m'he.- L'Isaac no ha mort, i t'enrecordes de...?

-Sí, m'enrecordo perfectament, però, videta, que, ara, avui...No. No estic preparada crec. Tinc 17 anys, d'aquí de quince dies en faig 18, però... sóc menor d'edat encara, i si...hem quedo embarassada? 

-15 dies? Clàudia, et recordo, que no em quedo sempre, he de marxar a Andorra. 

-Sento que em pressiones, i jo, enserio, i si ho fem i després ens barallem? 

-No puc barallar-me amb tu. Ets la meva vida. I no et pressiono, no et pressionarè més. Clàudia, jo...et vull massa. I estic completament enamorat de tu, cada moviment que fas, em tornes boig.- Em vaig mossegar el llavi.- Ets tant perfecta quan et mossegues el llavi.- Em va acariciar la galta. Em vaig apropar a ell. Els nostres llavis es varen fregar. Li vaig donar un petó que demostrava tots els meus sentiments envers ell. No em volia distanciar mai més d'ell, ho havia passat tant malament sense veure'l durant més de 6 mesos...

-Jo també et vull, que dic que et vull? Et necessito!- Li vaig dir. En Victor, va somriure, em va mossegar el llavi i em va donar un petó en el front. Em vaig posar damunt seu i li vaig seguir el mateix rollo. Ell va aprofitar que estava asobre seu, per a començar a treure'm la samarreta. No, avui no!

- Para, para! No, Víctor, no! 

-Bff, és que no puc suportar veure't i no poder-te fer res...-Va dir ell posant-me "morritos" com un nen petit quan et demana un paquet de cromos. 

-Ho sé amor, saps que jo tampoc però, avui no és el moment. Una cosa...avui dorms en el meu llit, no?- Li vaig dedicar el meu millor somriure acompanyada d'un bonic dolç i delicat petó. 

-Això ni es pregunta, baby!- Ens vam començar a besar sense parar. Él necessitaba tant...! Però com sempre, algú va obrir la porta. Sara déu meu! Sempre molestant-nos! 

-Em....Clàudia?- Em va dir avergonyida.- El meu nen i jo, ja ens anem, si? t'estimo, i et dec un gran favor! I per cert, no feu res que després us podreu penedir!- En Víctor i jo, ens vam començar a riure.

 -Sembles la meva mare-Vam dir ell i jo alhora. La Sara, va tancar la porta i per la finestra vam veure com s'anava, agafada de la mà amb l'Isaac. Està demostrat, que els somnis es compleixen. Sí, es compleixen. Vaig mirar a en Víctor i em vaig mossegar el llavi. Li vaig veure la seva perfecta musculatura, grrr, increible, La perfecta perfecció. Mmm...es pot desitjar ha algú tant com jo? Ho dubto. 

..............................

Sara:) JUSTINBIEBER♥

      Tia, tia, que fort, 

      l'Isaac... l'Isaac està viu!

Clàudia.               VÍCTOR*________*

      Qué? Tia, has tornat a menjar 

      gelat de xocolata,oi?

      Que et fa tenir al·lucinacions! 

      L'Isaac està mort!

Sara:) JUSTINBIEBER♥

      Em...està viu tia, 

      si el tinc al meu costat! 

      Venim a casa teva jaaaaaaaa!

..............................
Em vaig quedar gelada i vaig tancar el whatsapp. La Sara s'havia tornat boja! BOJA! Com podia dir-me que l'Isaac estava viu? Si ella mateixa havia vist com es moria! Em vaig començar a preocupar. En Víctor, al veure'm així em va abraçar. Em va donar un petó en el front i em va tranquil·litzar. 
- Amor, no serà tan greu el que t'ha dit la Sara, veritat?- Li vaig ensenyar la conversa i va tenir la mateixa reacció que jo.- Bueno...diu que vénen cap a aquí, cap a la teva casa, veritat?- Vaig assentir. 
- Però és impossible el que ha dit la Sara, impossible amb totes les seves lletres. Se li ha anat la pinça, que dic la pinça? L'estenedor sencer!- I vaig començar a plorar. DING, DONG! Va sonar el timbre de la porta.
- Vaig a obrir, Clàudia?- Em va dir ell, amb un enorme somriure en els seus llavis. 
-Si però abans...- El vaig besar. No em podia resistir més. Li vaig mossegar el llavi i li vaig donar una palmadeta al culet. 
- Hahahaha, i després sóc jo el que provoca.- El vaig acompanyar fins a la porta, en Víctor la va obrir i sabeu qui era? La Sara amb l'Isaac! Vaig començar ha cridar com una puta desesperada. Veia fantasmes? Ara em semblo a la Melinda Gordon? Massa excés d'imaginació, no creieu? A l'escola sempre m'ho deien!
 - Em...hola.- Va dir el que es suponia que era "l'Isaac".- Crec que hi ha hagut una confusió molt gran.- Em va acariciar la galta. En Víctor al veure'l es va posar furiós. 
-Ejem, flipat, li toques un pèl a la meva NOVIA i et mato per segona vegada.- Li va dir a l'Isaac. Tots ens vam posar riure, fins i tot jo. Que estava en un estat de xoc.
-Joder! Si aquest es el  "noviet" d'aquesta bellesa..., que mirala, està més bona...Wow!-Va dir l'Isaac en to irònic. 
-Bona? Pf, això és poc, flipas amb ella. Aquesta seguretat en si mateixa i les ganes que... 
-PROU!- Els dos em van mirar amb cara de desig, pobre Sara, ho estaria passant fatal!- Isaac, crec que ens has de donar una explicació, veritat? 
-Em sembla que si.- Va dir la Sara una mica decebuda.- Podem passar, Clàudia? Ho estavau fent alguna cosa?- Em va guinyar l'ull. Puta sara, és l'ama. 
-Estàvem veient una pel·lícula, passeu!- Els vaig dir. Ara ja estava més calmada, perquè m'havia espantat, pensava que veia esperits, fantasmes o coses rares. Els vaig dur fins al menjador. En Víctor es va asseure primer i jo em vaig asseure damunt d'ell. Perquè l'Isaac vegi que només era tota d'en Victor del meu Victor. L'Isaac quan ens va veure, va agafar a Sara i va fer el mateix que nosaltres. Tse...com si pensés que em donaria gelosia amb ella... Ella es va posar vermella com un tomàquet. Normal. 
- Bé..., començo. Encara que soni com una novel·la el que us explicaré. Aquest matí em vaig assabentar que tenia un germà bessó. Ja sabeu que jo vic amb la meva mare i que no tenia idea del meu pare. Hem passat tot el dia junts i ell em va demanar la moto per a anar de passeig. I doncs, va tenir un accident, i com els papers de la moto estaven al meu noms doncs tothom es pensava que estava mort!- Tots vam començar ha riure. Encara que havia un mort en la història, era d'allò més graciosa. Ara tots s'espantarien al veure'l. Pobre Isaac!- I bé...això es tot! 
- Hahahahaha, que graciós!- Els vaig dir. Llavors em vaig quedar mirant a la Sara i després a l'Isaac, la veritat és que fan molt bona parella. Massa i tot, i com que tenia que retornar-li a la Sara...
- Escolta, Sara, Isaac, feu molt bona parella, eh?- Vaig guinyar-li l'ull a la Sara, igual que ella havia fet amb mi abans.
- Jo et mato, t'asseguro que et mato! Grrr!- Va dir la Sara, vaig començar a córrer per la casa perquè la Sara em seguia, quina vergonya hauria d'haver passat. Però bé...Les millors amigues estan per a ajudar-se, veritat? Vam tornar al sofà, aquesta vegada, la Sara es va asseure al costat de Isaac, no damunt. 
- Sara...-Va dir Isaac. 
- Diga'm!- va cridar-li la Sara. 
- La veritat és que...

Vam arribar a casa. Estàvem sols. Els meus pares, després que jo ingressés a l'hospital s'havien anat de viatge. Un viatge de negocis a Pakistan. Eren les 10 de la nit. Vam arribar a la conclusió que era massa aviat per a anar-nos a dormir. No sabíem que fer, ens vam asseure al sofà i vaig posar la televisió. Res, no havia res. 60 canals per a què? Si no feien res de res. Al final, els dos ens vam posar a mirar Tres Metros Sobre el Cielo. Me la sabia de memòria, era la meva pel·lícula preferida. Al principi estàvem massa separats pel meu gust, crec que ell pensava el mateix. Perquè es va acostar cap a mi, em va envoltar amb les seves mans i ens vam quedar abraçats. Ell no em parava de mirar.

-Víctor...- Li vaig dir amb un somriure juganer. 

-Darling, diga'm.- Em va retornar un altre somriure igualment juganer que el meu. 

-És que...Si em mires tant...em faràs posar-me vermella..-Ell va començar a riure. "Que dolç és!" vaig pensar immediatament. 

-Uoo, m'encanta quan et poses vermella per mi, així que, no et treure els ulls de damunt, baby.- Em vaig asseure damunt d'ell, em vaig acostar a l'orella i li vaig murmurar: Tres metres sobre el cel, on viuen els enamorats.- Doncs llavors...tu i jo a tres metres sobre el cel. 

-Estic sense paraules.- Li vaig dir. La veritat és que no ho sé que faria sense ell... Massa aviat farem un preciós i bonic any. Tindria que ser especial aquest dia. Aquest dos d'agost. 

-Va calla!- Em va contestar.- Saps que et voldré sempre, siguis com siguis, perquè per a mi ets massa perfecta. Ets bella, i...- Es va acostar a la meva orella, em va mossegar l'orella i va aprofitar per a murmurar-me "Et tinc moltes ganes..." I es va mossegar el llavi.

-Uiii, no em temptis, no em temptis! Saps de sobres que funciona!- Li vaig contestar separant-me bruscament d'ell. Però ell, ràpid, em va envoltar amb els seus braços i em va començar a donar petons al coll. M'estava morint de ganes d'entrar al joc, d'entrar a la seva provocació. 

-Vida, i si baixo més la mà que passa?- Em va dir tornant-se a mossegar el llavi. No em vaig poder resistir més, em vaig llançar als seus llavis. Al principi només va ser un simple petó. Però després, la seva llengua li va demanar pas a les meves dents, i les nostres llengües van començar ha jugar sense parar. Al final ens vam separar, ens faltava aire. Quin petó més bonic, déu meu. 

-Ja has aconseguit el que volies?- Li vaig fer una ganyota. Pot ser que em morís de ganes de tornar-lo a besar, però era la tia més dificil que cap noi hagi vist. 

-No, no has aconseguit el que volia. Saps de sobres el que vull, ho saps de sobres. És a dir, Now or Never...

-Now or Never...? Ara o mai?- Com podia fer-me això? Ell sàvia què volia donar un pas a la nostra relació però...era capaç de dir-me això?

-Princesa, és broma. Tot al seu temps. Tenim tota la nostra vida per davant.- Tota la nostra vida, que bé sonava això. Li vaig començar ha fer pessigolles, m'havia espantat de debò! 

-T'odio!- Li vaig dir de broma. 

-Que m'odies? Doncs...HEM ACABAT!- Va contestar intentant fer-se l'empipat. Quan es daria compte que això no funcionària mai?

-Que s'ha acabat? Calla't ximple!- Li vaig començar a donar petons al coll, després vaig mossegar-li l'orella, i li vaig donar petons en la comissura dels llavis. Ell esperava que li fes un petó en els llavis però, s'equivocava. Li vaig fer un petó a la galta i em vaig aixecar.- Encara penses que tot s'ha acabat? 

-Com vols que ho pensi?- Em va mirar als ulls. En la seva mirada vaig veure...desig? Tant volia fer-me seva? Piiiiiip! Un missatge per whatsapp va interrompre la nostra conversa era de la Sara. 

Sara:) JUSTINBIEBER*___* 

    Tia, tia, que fort, l'Isaac...

Recolzada a l'espatlla d'en Víctor, amb un gran nus a la panxa i un buit en la meva vida. Així és com em vaig sentir en aquell moment. Els meus pensaments m'envaeïxen; tots els meus records desaprofitats, les meves grans i absurdes contestacions, l'Isaac segur que no tindria un bonic record de mi...Havia estat tan ximple. Ni em coneixia.  Jo mai havia estat així. L'Isaac havia mort, maleïda moto...Sempre l'havia vist amb la moto, era com part de la seva vida. De cops que havia muntat en ella... La Sara estava al nostre costat, estava bloquejada, mirant a un lloc sense órbita, encara no s'ho creia. Segur que pensaria que era un somni, un malson. Demà s'aixecaria i diria, no pot ser, això no ha pogut passar i trencaria a plorar.

-Ens hem d'anar.- va dir en Víctor.- Són més de les nou.- La Sara va començar a plorar, estava fatal.

-És que...Jo...No...No el puc abandonar.- Va dir ella. Entre plor i plor.

-Sara...Crec que en Víctor té raó. Hem de descansar, demà és l'últim dia de classe. Et véns a dormir a casa?

-No, millor no. És millor que gaudiu un xic, abans de que no us torneu a veure.- Va dir la Sara. Tenia raó, teníem uns quants dies per a estar sols, i encara no els havíem aprofitat.

-Val, si vols alguna cosa, em truques, entès?- En Víctor em va mirar. Semblava que em volia dir alguna cosa. Que li passava?

-Sí,si...Jo m'en vaig. Fins demà...- Els tres vam marxar de l'hospital. Vam acompanyar a la Sara a casa seva i per fi ens vam quedar sols. 
-Víctor...que et passa?- Li vaig dir mirant-lo als seus bonics ulls blaus.
-Em...saps que em passa? Ho vols saber?- Va dir-me. Va abaixar el cap. Per què l'abaixava? Per què ho feia?
-Sí, siusplau. Ets el meu xicot!- Que bonic sonava això...!- Com vols que no ho vulgui saber? Si ets la persona que més estimo en aquest puto planeta? 
-Pff...Clàudia, jo...Vull fer-t'he meva, solament meva!- Em vaig quedar sense paraules. Volia fer-me seva? Donar un pas a la nostre relació?
-Víctor jo...
-No siusplau, no em facis això joder! Perquè no vols?- Es va posar a plorar. Wow, l'havia fet plorar? M'estimava, m'estimava més que mai, es la meva perfecció en noi. El meu príncep blau, l'amor de la meva vida. M'encantaria que em fes tota seva.
-M'encantaria. Però ara no. Avui no. L'Isaac ha mort, no em semblaria just. A més, crec que ha de ser molt especial aquesta nit, veritat?
-T'estimo, ets increiblement enorme. Nosaltres sempre, però sempre. 
-Gràcies.- Els meus ulls s'omplien de llàgrimes. Vaig mirar al cel, milions d'estrelles s'il·luminaven damunt nostre. Que bonic era tot, la meva vida, els seus somnis, i les ganes de que em faci seva...:$

I ara, és quan t'adones que la vida continua sense tu...La meva vida s'havia acabat, havia mort, no? Tenia la grandíssima sensació que ja no existia més. No parava de pensar en aquestes coses. No m'extranya, m'havia desmaiat... Aleshores, vaig veure una ombra, era un nen que plorava? No el podia veure bé.

-Clàudia, desperta't, siusplau, fes-ho per mi! Clàudia... què et despertis joder!- Vaig sentir que em deia. Em coneixia, però jo a ell? No em sonava de res...Vaig obrir els ulls, l'Isaac, era ell? Si...semblava que si...Però que feia aquí?

-Em..Isaac? Ets l'Isaac?- Li vaig contestar. 

-...I...ISAAC? QUI ÉS AQUEST!? CLÀUDIA, QUE SÓC EN VÍCTOR!- Va cridar ell. En Víctor, aquí a Barcelona? És impossible, com podia...Estava confosa, molt confosa...Havia vingut només per veure'm? ...Però, com el podia haver confós per l'Isaac? Si era ell, el meu Víctor...

-Perdona t'havia confós, ppf...però Víctor, que hi fas aquí!? No tindríes que estar a New York? Que jo recordi és el que em vas dir fa temps...- Hem vaig voler aixecar, però no podia. No tenia forçes. Llavors és quan em vaig adonar on estava, en un gran hospital.

-Descansa princesa, després amb més calma parlem, ok?- Amb tota la seva delicadessa, em va donar un petó al front.- Una cosa, una amiga teva et volia veure, li dic que passi?

-Li pots dir que vingui més tard? Necessito descansar...

-Val, ara li dic...- S'en va anar de l'habitació, un altre cop sentia aquesta sensació d'estar sola...Tornava a plorar, però aquet cop, sense cap motiu.

Vaig estar tres dies a l'hospital. Segons els metges, tenia les forçes molt baixes, estava massa prima i tenia que recuperar-me de seguida! Sí és que a mi em passa de tot! Els meus pares, em varen venir a buscar i ens vam anar cap a casa. Vaig pujar a dalt, a l'habitació, estava molt desordenada...Vaig encendre l'ordinador, el meu facebook esta ple de notificacions, missatges d'anim i totes aquestes coses. Si en el fons molta gent m'estimava...Em vaig enrecordar d'en Víctor, on estava ara? El vaig trucar. No me l'agafava. Ja tornem ha estar igual?...

-Perdona, no t'he le agafat perquè estava aquí mateix, Clàudia- En Víctor estava a casa i jo sense enterar-m'en! Ens vam abraçar, com l'havia trobat tant a faltar...Era tant perfecte...- T'enrecordes el missatge què et vaig enviar?- Vaig empassar saliva, em temia el pitjor.- Tranquil·la, era per dir-t'he que estaria una setmana a Barcelona.

Hahahaha, ara mateix reia. Havia sigut tan tonta per preocupar-me d'això? Pff!...PIIIIIP, m'estaven trucant, qui seria capàs de trucar-me ara? La Sara, només ella. Hahahaha!

- Clàudia tia, que l'Isaac està fatal. Ha tingut un accident de moto quan anava cap a casa seva, i és a l'hospital ara. El van a operar, però els metges li han dit als seus pares que té només un 10% de vida. Tia, que es morirà.

2 de juny; la Sara enfadada amb mi, ell no em contestava a cap missatge i jo, sola, abandonada, trista i sense forçes per continuar la meva penosa vida. L'única cosa que només em podia animar, era ell. Comprenia perfectament com és sentia l'Isaac, sí, sí l'Isaac. Ell estava penjat de mi, igual que jo per en Víctor. És semblaven tan els dos..., i em donava tanta pena l'Isaac...No podia ser, m'estarè enamorant de l'Isaac? No, no i no! Clàudia, et treus aquesta idea del cap? Gràcies! Pff... Però...tenia una estranya sensació. Aquesta sensació que tens quan penses que, tot s'ha acabat. Goodbye Love! Vaig trucar al meu cosí, en Jaume. No s'el podia descriure de cap forma, era tan perfecte...

-Si? Clàudia ets tu?- Va dir ell.

-Siiiii, sóc jo. Què no et guardes els números de télefon? Hahahaha.- Vam començar a riure els dos, perquè? Ni idea, però per primer cop en el dia havia rigut. 

- Bé...I què volies?- Li vaig explicar tot. La Sara, en Víctor, l'Isaac, tot.

- Primer, ves a veure a la Sara. I en Víctor...espera't, tingues paciencia, segur que no et pot contestar.- Tot seguit, li vaig donar les gràcies i vaig penjar el télefon. Ai el meu cosí, quanta raó tenia, no m'estranya, siguent familiar meu... Cap a casa de la Sara, no? Pff... No aguantava més, la tenia què recuperar...

Em va obrir la seva mare. Una dona simpatiquíssima, amable i molt carinyosa. Totalment diferent a la Sara, que era romàntica, pel·liculera i alguns cops una mica borde però, era fantàstica.

-Entra, Clàudia. Ai, no sé que li passa a la Sara, ahir quan va venir de l'escola, és va tancar a la seva habitació i va començar a plorar, pobre floreta meva, segur que té problemes d'amor, normal a aquestes edats, no?- Vaig somriure, si sabés tot la seva mare...- Està a l'habitació, a veure si t'explica algo.

-Gràcies!- Mentres pujava les escales, em preguntava: Què li podia dir per disculpar-me? "Ho sento, em perdones? " Massa infantil, no? "Pff...No sé que em va passar ahir, tenia mal dia...ja saps, per ell." Ui no, s'enfadaria encara més...I si...

- Què fas tu aquí!?- va cridar la Sara. Ens vam mirar les dues, i pocs segons després, estavem abraçades. És el qe té una bona i veritable amistat.

- Em tens que explicar una coseta, no?- li vaig dir mentres la deixava d'abraçar. Ens vam aseure al seu llit i em va començar a explicar tot.

- Sí, sí, es que és tan fort. Mira estava al Centre, em ve i...

Un altre cop sense escoltar-la, però que em passava!? Això no era pas normal... Estava tan obsesionada d'en Víctor?...Vaig començar a plorar.

-...Clàudia! Què tampoc és per plorar!- Em va dir ella. Li vaig explicar tot, les meves inseguretats, aquesta desconfiança sobtada...PIIIIIIIIIP! Un missatge! Era d'en Víctor!

Necessitem parlar, és molt important.

Truca'm quan vegis el missatge;)

     

Necessitava parlar? De qué!? Les forçes em van començar a fallar and when I realized, em vaig desmaiar...

Estiu, verano, summer, sommer, d'été, estate. JA! No aguantava més, com podia tardar tantíssim en arribar? In my old times...això no pasava! Pff...Tots els estius havien sigut genials; viatges, piscina, platja, tios bons, però el que més m'agradava, què dic agradar, encantar i adorar! Era anar a Andorra, a casa de la iaia. Un poblet a la muntanya massa tranquil. Potser només vivien 14 habitants però, entre els 14 habitants estava ell. Desitjava anar-hi per només veure'l. El seu preciós somriure, els seus bonics ulls blaus, el seu cabell castany tipu "Justin Bieber" i sobretot, els seus llargs, romàntics i delicats petons. "D'aquí 2 mesos, ja falta menys, Clàudia" deia la meva conciència mentres tatxava al calendari el dia 1 de juny. Em vaig vestir amb la primera cosa que vaig trobar a l'armari i cap a l'Insti. 

-Preciosa, què ja has deixat al teu novio per estar amb mi?- em va dir una veu conegudíssima tan sols entrar per l'insti.

-Isaac, ja t'he dit que només sortirè amb tu quan les vaques volin, ho has entès?- després de  dir-li, vaig començar a còrrer.- Adèu, que faig tard!

RIIIIIIIIIIIIIIIIING, el timbre de l'escola acabava de sonar quan la Clàudia ja estava a la porta de la classe, sempre tard, quina costum! Minuts després va entrar l'Isaac, fet una fiera. Segur que estava enfadat per la meva resposta. Tres anys penjat de mi, pobre noi! Vaig deixar la motxilla a terra, al costat de la meva cadira, em vaig aseure i vaig agafar el llibre de Mates. A qui se li ocurreix posar Mates a la primera hora? Això és de bojos. Quan van finalitzar les primeres classes, la Sara, la meva millor amiga, va venir correns cap a mi.
-Tia, tia, qe fort el qe em va pasar l'altre dia, no t'ho pots ni imaginar, és tan fort...- va dir ella amb tota la seva il·lusió.
-Et vas trobar l'Àlex Monner, veritat?- La Sara i l'Àlex, l'Àlex i la Sara, que sí és molt guapo, que si el vaig veure a Polseres Vermelles, qué li han dit qué en persona és encara més guapo. Farta de l'Àlex estic ja! Que no hi ha més tios en el món?
-No tonta, si l'hagués vist, estaria a un hospital i no pas aquí! El que t'anava a dir és que, ahir l'Isaac em va parlar, va ser tan romàntic. Aveure t'explico, estava al centre comercial...
Em vaig perdre en els meus pensaments. La Sara tenia molta sort. Podia veure a la persona que li agrada sempre. Jo en canvi, no. Quina enveja em donava alguns cops...
-...Què m'estas escoltant?- va dir ella, amb la seva cara mig enfadada, mig emocionada.
-Sí, sí, què deies?- ella va donar mitja volta i s'en va anar. S'havia enfadat.- Sara espera't!- Sempre igual, sempre discutin, sempre barallades. Ella m'escoltava a tot els problemes què tenia, les meves ratllades monumentals per ell. M'odiava a mi mateixa, i vaig començar a plorar allà davant de tothom. Ningú va venir-me a consolar, em veien plorar i reien, com si plorar fos la cosa més rara del món!? Clar, en un Insti privat, si. Tots tan nens mimats... Qué si volen algo només trucar als seus pares i ja ho tenen. Quina bogeria, això no és viure la vida!